Castelló, La història d'una vinya resilient

La vinya abans de la catàstrofe

La vinya a la província de Castelló té una història que es remunta a segles arrere, encara que mai va aconseguir la notorietat dels vins d'Alacant o València. Segons les dades recollides a finals del segle XX, la vinya castellonenc ocupava només 1.238 hectàrees (1998), la major part d'elles desperdigades per 73 municipis dispersos per tota la província. Però esta xifra residual amaga una història de grandesa, crisi i resistència que val la pena contar.

Des d'un punt de vista físic, el Maestrat —comarca vitivinícola més representativa de Castelló— es caracteritza per la successió de valls i serres que corren paral·leles a la línia de la costa. Des de Catí i Atzeneta fins al Mediterrani se succeïx una sèrie d'alineacions muntanyoses formades per blocs cretàcics fallats i inclinats, que arriben en graderia fins al mateix mar. Entre elles s'estenen amplis corredors i plans coberts per sediments quaternaris idonis per al desenrotllament de l'agricultura.

La disposició dels cultius dins de cada un d'estos valls i plans va ser tradicionalment la de reservar la part central, de sòls més profunds i frescos però més exposada a gelades, als cereals, mentres que a ambdós costats se succeïen les bandes de vinyes, oliveres i garrofers. Actualment esta disposició està alterada, ja que la vinya i l'ametler han envaït la part abans reservada per al cereal.

L'Orde de Montesa i l'esplendor exportador (s. XIV - s. XIX)

La importància vinícola de la comarca del Maestrat va estar molt lligada als interessos de l'Orde de Montesa, senyora de quasi totes estes terres des del segle XIV fins a començaments del segle XIX. La política comercial d'esta orde militar, canalitzada a través dels ports de Vinaròs i Benicarló, va mostrar sempre predilecció per dos productes agrícoles: el vi i l'oli. D'estos productes obtenia grans beneficis per concepte d'exportació a altres països europeus i diferents punts de la península Ibèrica.

L'Orde de Montesa va aconseguir amb el pas dels anys que el Maestrat multiplicara les plantacions de vinyes fins a aconseguir una superfície de quasi 25.000 hectàrees moments abans de veure's envaït per la fil·loxera l'any 1904. Esta xifra demostra la importància cabdal que el vi tenia en l'economia comarcal i en la vida dels pobles castellonens durant segles.

La fil·loxera: el col·lapse de 1904

L'any 1904 va marcar un abans i un després en la viticultura castellonenca. La fil·loxera, una plaga devastadora que ja havia arruïnat els vinyers francesos dècades abans, va arribar finalment a Castelló. La magnitud del desastre va ser aclaparador: les 25.000 hectàrees de vinya van haver de ser arrancades quasi en la seua totalitat. La reconstitució no va ser total. El vi havia deixat de ser negoci, i existien altres cultius substitutius com l'ametler i l'olivera que, en aquells moments, resultaven més rendibles. Si a això unim la creació de nous regadius en la franja costanera, podem explicar-nos la desaparició quasi total del vinya en Vinaròs, Benicarló, Ribera de Cabanes i Benicàssim. A mitjan dels anys 40 només quedaven en tot el Maestrat unes 8.400 hectàrees de vinyers, equivalents al 12% de la superfície cultivada, lo que deixava relegat a un paper secundari front a oliveres, garrofers i ametlers.

Els híbrids: resistència prohibida (anys 50-70)

En els anys cinquanta i seixanta es van produir notables canvis que van afectar la distribució del vinya dins del Maestrat. En la part septentrional i més pròxima al mar (partits de Sant Mateu i sobretot Vinaròs), el vinya va perdre terreny front a l'expansió de regadius i l'ametler. En canvi, en la part interior i més meridional, des de les Coves de Vinromà fins a Vilafamés i les Useres, va tindre lloc una notable recuperació lligada a la plantació massiva d'híbrids. Els híbrids més estesos en esta comarca eren els denominats Eda i Señorito. Des d'un punt de vista econòmic tenien clares avantatges sobre la resta de varietats no híbrides del Maestrat:

• Major resistència a les malalties criptogàmiques (no necessitaven de tractament contra el míldiu)

• Capacitat de rebrotar i donar fruit després d'una gelada

• Major productivitat per unitat de superfície

• Alta graduació i alt contingut en pigmentació (color negre intens)

Estes qualitats les van fer perfectes per a realitzar cupatges o mescles amb altres vins. Amb la plantació massiva d'híbrids, la vinya va créixer fins a les 6.000 hectàrees en 1975, per uns anys la vinya va passar a ser el cultiu més representatiu dels grans plans.

La prohibició de 1971: condemna sense appel·lació

Però en 1971, la Llei de l'Estatut del Vi publicada eixe mateix any va condemnar a mort les vides híbrides. Esta disposició prohibia expressament l'ocupació per a usos de boca dels productes derivats de vides híbrides, mesura que implicava l'eliminació a curt termini d'estes vides i la seua substitució per altres cultius o varietats autoritzades. Els híbrids ocupaven una superfície de 5.300 hectàrees, equivalent al 60% de tot el vinya castellonenc. Amb la prohibició d'estes varietats es va convidar als viticultors a que substituïren les varietats híbrides en un període màxim de 10 anys i en el seu lloc plantaren varietats recomanades com el Tempranillo (Ull de Llebre), el Monastrell i el Macabeu, entre altres.

Açò va suposar un fort impacte per a les famílies que tenien el vinya com a part del seu mode de vida. Amb la nova llei, l'única possibilitat era destinar-los a l'elaboració d'alcohols, lo que va fer baixar molt la seua cotització en el mercat amb greu perjuí per als viticultors. Les cooperatives que s'havien fundat a Castelló van vore reduïda dràsticament la seua activitat: cap a 1970 sumaven una capacitat total de 350.000 hectolitres, caient després a 100.000 hectolitres i el 1980 a penes 20.000 hectolitres. A finals dels anys huitanta, les cooperatives van començar a tancar, deixant únicament una: la bodega de les Useres, la qual s'ha anat adaptant al pas del temps amb diversos tipus de solucions per a donar eixida a la raïm recol·lectada.

Les varietats actuals i les dues zones del Maestrat

A pesar de ser una comarca molt modesta quant a producció, el Maestrat oferix una certa varietat de vides i vins, lo que obliga a una subdivisió en dues zones més o menys homogènies:

1. Pla de Sant Mateu (Baix Maestrat): el regne dels blancs

A partir de 1986, l'arrancada de vinyes es va fer cada vegada més intens a causa de les ajudes oficials, i el 1998 l'extensió del vinya quedava reduïda a 147 hectàrees que portaven el camí de desaparéixer en un curt termini. En este vinya residual, les varietats blanques predominen sobre les negres:

• Macabeu: varietat principal.

• Merseguera (en esta zona comunament coneguda com Escanyavella): junt amb el Macabeu, suposen dos terceres parts de totes les raïms vinificables

Entre les negres, menys representatives de la zona, destaquen:

• Bonicaire (ací anomenada Embolicaire)

• Garnacha (coneguda també com Vernatxa o Vernassa, nom que se li dona també en la Terra Alta de Tarragona i que s'ajusta millor al nom original d'esta varietat: la Vernaccia de Ligúria, Itàlia)

2. Pla de les Useres: el domini dels negres

Després d'haver aconseguit una expansió màxima de 13.500 hectàrees a finals del segle XIX, després de la plaga de la fil·loxera només van ser reconstituïdes unes 3.000 hectàrees (dades de 1945). A partir de 1950, l'èxit de les varietats híbrides (Eda i Señorito) i la construcció de bodegues cooperatives van traure amb si una notable expansió del vinya que creixeria fins a les 6.000 hectàrees el 1975. Posteriorment, la prohibició del cultiu de les varietats híbrides va marcar l'inici d'una forta regressió que va afectar també a les varietats autoritzades. La caiguda de les collites va començar a deixar-se sentir sobre l'activitat de les bodegues, i a finals dels anys huitanta van començar a tancar.

Les varietats més representades són les negres i de blanques:

• Tempranillo (Ull de Llebre)

• Monastrell

• Garnacha (Carinyena)

• Bonicaire

• Macabeu (en menor mesura, per a blancs)

El renaixement del segle XXI: recuperació varietal i camí cap a la DOP

A principis del segle XXI, Castelló inicia una recuperació silenciosa però determinant. L'any 2004 es crea la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Vins de la Terra de Castelló, agrupant inicialment a bodegues disperses per tres subzones: Alt Palància-Alt Millars, Sant Mateu i les Useres-Vilafamés. Esta figura de protecció va suposar el primer reconeixement oficial al vinya castellonenc després de dècades de marginalitat. Però el verdader punt d'inflexió arriba el 2018, quan un grup de viticultors, liderats per bodeguers com Paco Ribelles, inicia un projecte heroic: la recuperació de varietats històriques pràcticament extintes. Després d'investigar documents antics, com l'article de 1935 de l'enginyer Nicolás García de los Salmones sobre varietats autòctones espanyoles, localitzen ceps oblidats com la Pampolat i el Morenillo de la Foia (diferent del Morenillo de Terra Alta).

La Conselleria d'Agricultura conservava material vegetal d'estes varietats. Després d'anys d'empeltades i experimentació, el 2021 es veremien les primeres raïms. Plantades en sòls fèrrics de rodeno (quars i feldespat) de l'Alt Palància, entre les serres d'Espadà i Calderona, estes varietats mostren perfils organolèptics únics:

• La Pampolat oferix un perfil frutal i vibrant

• El Morenillo de la Foia aporta austeritat i marcat caràcter mineral

Cap a la Denominació d'Origen Protegida: ¿oportunitat o encreuada?

El juliol de 2024, l'Assemblea General de la IGP Vins de la Terra de Castelló aprova el plec de condicions per a sol·licitar la Denominació d'Origen Protegida (DOP) Castelló, amb previsió de reconeixement oficial el 2026. Esta transició suposa un fita històric per a la viticultura castellonenca.

El projecte amplia el territori protegit i incorpora sis subzones vitícoles diferenciades:

• Alt Palància

• Alt Millars

• Maestrat

• L'Alcalatén - Plana de l'Arc

• Costera

• Els Ports

S'establix una distinció clara entre:

• Varietats prioritàries (les tradicionals de Castelló: Monastrell, Garnacha, Bonicaire, Macabeu i Merseguera)

• Varietats complementàries (foranes)

A més, s'introduïxen mencions especials en l'etiquetatge com "Vi de Poble" i "Vi de Finca" per a destacar la traçabilitat i l'origen precís.

Actualment, la IGP està formada per 14 bodegues que, després de la sequera devastadora de 2024, preveuen una recuperació productiva del 50% el 2025. Estes xicotetes bodegues artesanals representen la resistència d'un territori que, lluny de la producció massiva, aposta per la qualitat, la recuperació patrimonial i la viticultura identitària.

L'encreuada de Castelló: ¿artesania o indústria?

L'obtenció de la DOP el 2026 pot representar dos camins radicalment opostos. Per un costat, existix el risc històric que han viscut altres denominacions espanyoles: l'expansió descontrolada, l'augment de producció, l'entrada de grans grups inversors i la pèrdua de l'ànima artesanal que precisament va fer especial a eixos territoris en el seu origen. Per un altre costat, Castelló té l'oportunitat única de blindar el seu caràcter minoritari, protegir als seus xicotets productors i convertir-se en un referent de viticultura honesta, de xicoteta escala i màxima expressió.

Les mencions "Vi de Poble" i "Vi de Finca" són ferramentes valuoses, però només seran efectives si s'acompanyen de límits de producció estrictes, protecció real de varietats autòctones i rebuig a l'homogeneïtzació. La història del vinya castellonenc —marcada per l'abandó, la prohibició i la resistència— mereix alguna cosa millor que convertir-se en una altra denominació més.

Desde terroirradical.es apostem pels productors que trien l'artesania front a la massificació, que recuperen varietats oblidades, que treballen els seus vinyers amb respecte absolut al territori i que vinifiquen sense maquillar la veritat del raïm. El futur de Castelló dependrà de si les seues bodegues, institucions i, sobretot, consumidors decidixen protegir lo valuós: xicotet, autèntic i únic.

El territori que té marge per a no equivocar-se

Castelló no té la llegenda d'Alacant ni la diversitat de València. Però té alguna cosa millor: té marge per a no equivocar-se. Té l'oportunitat de fer-ho bé des del principi. De protegir lo que queda en compte de créixer per créixer. De ser radical de veritat. La història del vinya castellonenc és la història d'una resistència silenciosa. De l'Orde de Montesa als viticultors que hui recuperen la Pampolat, passant per les famílies que van plantar híbrids per a sobreviure i van ser castigades per fer-ho. És una història de pèrdues, però també de tossuderia. I eixa tossuderia és la que pot salvar lo que queda.

El 2026 dirà si Castelló tria l'autenticitat o la rendibilitat a curt termini. Desde ací, apostem perquè trie bé.