Bonicaire

Embolicaire — La tinta valenciana que va desaparèixer perquè no pujava prou graus

Raïm Negre | Comunitat Valenciana | En Recuperació

Descripció del raïm

La Bonicaire és una varietat tinta autòctona del sud de València i el nord d'Alacant que va patir un dels destins més injustos de la viticultura valenciana: la van abandonar no perquè fos dolenta, sinó perquè en l'economia del vi a granel del segle XX, el grau alcohòlic era l'única mesura de valor. La Bonicaire no en tenia prou, i als viticultors no els la pagaven bé. Durant dècades va sobreviure en ceps vells de finques familiars i en alguns racons de Castelló on ningú havia tingut pressa per arrancar-la. Quan els viticultors naturals la van trobar, van descobrir el que el mercat industrial havia ignorat sistemàticament: aromes balsàmiques intenses, fruita vermella viva, una frescor natural i una elegància lleugera que en mans de mínima intervenció produïx vins d'una personalitat inconfusible.

SABIES QUE...?

La Bonicaire és coneguda com Embolicaire a bona part del País Valencià — un nom que descriu perfectament el seu comportament al camp: els sarmients s'emboliquen amb els raïms, cosa que dificulta la verema i va ser durant molt de temps un motiu addicional per no voler-la. El TERMCAT i la legislació vitícola valenciana la registren com a varietat diferent del Trepat català, tot i que durant anys es va assumir que eren la mateixa. La tradició oral la ubica com a uva de complement en la cultura vitivinícola valenciana, però el seu "escàs potencial" va impedir que ningú es plantejàs vinificar-la en monvarietal fins fa ben poc. Slow Food València l'ha inclós en el seu catàleg de productes locals a preservar. A la comarca de les Useres (Castelló), ceps de Bonicaire de 80 anys van estar a punt de desaparèixer fins que Vicent Flors va decidir recuperar-los i fer-ne un monvarietal en producció molt reduïda. A Ontinyent, Toni Beneito fa el mateix amb vinyes de més de 60 anys i 18 mesos de criança en foudre — un vi que ha canviat radicalment la percepció de la varietat.

Característiques del raïm

Aromes — Herbes balsàmiques (fonoll, farigola), fruita roja viva (cirera, maduixa), notes confitades, pebre negre discret

Sabor — Fresc i harmoniós, entrada lleugera, acidesa present i neta, final elegant amb lleuger to amarg

Cos — Lleuger a mig · Textura fina, poc grassa · Refrescant i versàtil

Alcohol — 11,5–13% · Graduació natural moderada · No tendix a la sobremaduració

Verema — Primerenca · Envero i maduració precoços · Setembre

Tipus — Tinta tranquil·la · Excel·lent en monvarietal natural · Potencial en rosats i macerats lleugers

Origen genètic — Vitis vinifera autòctona del sud de València i nord d'Alacant · Varietat diferenciada de l'Embolicaire/Trepat català per legislació vitícola i especialistes

Resistència — Poc sensible al míldiu i l'oïdi · Bastant resistent a la sequera · No afectada per malalties de la fusta excepte la yesca

Sensibilitat — Sensible a la botritis · Sensible als àcars · Sarmients emboliquen els raïms, dificulta la verema

Raïm — Mig, compacte, homogeni en mida però no en coloració · Peduncle llarg i lignificat · Espatlles marcades

Baia — Mida mitjana, forma esfèrica tendint a ovoide · Pell gruixuda · Color negre fosc violaci amb molta pruïna

Cicle — Brotació de mitjana estació · Envero i maduració precoços

Vigor — Elevat · Abundant ramificació · Port erecte · Producció baixa per grau alcohòlic moderat

CULTIU DE LA VINYA

La Bonicaire és una varietat agradable de treballar sempre que s'accepten les seues condicions: producció baixa, grau moderat i verema que exigix paciència per desenredar els sarmients dels raïms. Les finques on ha sobreviscut — principalment en ceps vells de la comarca de les Useres, la Vall d'Albaida, l'Alcoià i el Comtat — preserven un material genètic d'un valor incalculable que les vinyes joves no poden replicar.

La seua resistència natural al míldiu i l'oïdi la fa especialment adequada per a la viticultura ecològica i biodinàmica, on les varietats sensibles exigixen tractaments preventius constants. La botritis és el seu punt feble, sobretot en anys humits, i la densitat del raïm fa necessari un aclariment acurat per garantir ventilació. La verema manual és imprescindible — no per luxe, sinó per la pròpia estructura de la planta.

La vinificació natural — fermentació espontània, maceració controlada per respectar la frescor, sense sulfits o amb addicions mínimes — és el format que millor revela el seu caràcter: balsàmic, lleuger i net. El que durant dècades es va considerar un defecte —la falta de grau— és precisament el que avui la fa valuosa en un mercat que busca vins frescos, de baixa graduació i amb personalitat territorial.